viernes, 29 de octubre de 2021

SILENCI I CEGUERA


He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?

Anna Akhmàtova 

(tr. Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

 

Un dels privilegis més apreciats que tenim dins del mon acadèmic és sense cap dubte el debat. Les opcions que se’ns ofereixen com a investigadors de debatre amb els textos, amb la història, amb les diferents teories i perspectives a l’abast ens obrin els horitzons literaris i ens fan millor persones. La possibilitat de diàleg també se’ns presenta no només amb els col·legues sinó amb els estudiants que des de la seua pròpia perspectiva contribueixen a que aquests horitzons del pensament s’eixamplen. I dins d’aquesta illa que habitem professors i estudiants, tot i les desavinences hem de ser capaços d’utilitzar la paraula i salvar-nos de caure a l’abisme de l’esterilitat dialèctica. Però quan davant posicions contraries, la resposta s’estableix des d’un absolutisme tan inquisitiu que arriba a ser humiliant, el diàleg es tanca i totes les possibilitats de comunicació cauen al terra amb estrèpit, el col·lapse és imminent i l’intel·lecte ja no actua, s’estableix doncs una relació de poder que es basa en les forces de domini i subjugació. Aquesta és la història. Unes jornades a la universitat d’estudi i anàlisi sobre dos escriptors homes- els noms dels escriptors i la universitat no són importants, el sexe i l’espai sí. En aquestes jornades intervenen una sèrie de catedràtics i professors suposadament erudits- i dic suposadament perquè el concepte d’erudició porta implícit aquesta mesura d’amplitud crítica, conceptual i històrica derivada de l’etimologia de la paraula que designa algú que no és rude, és a dir, algú que no és ignorant i per tant coneixedor de les normes morals i de comportament social. Entre tots els ponents de les jornades només hi havia una dona jove. Aquesta dona acadèmica fa una ponència des del punt de vista de la teoria de gènere i exposa l’escriptor i la poesia com espai de lluita i investigació de la identitat, qüestionant així el cànon imperant i la història de la literatura catalana contemporània des del punt de vista patriarcal. Una ponència que si bé tenia els seus punts dèbils i rebatibles estava absolutament al mateix nivell conceptual i literari que la resta. Quan la nostra col·lega ha acabat la seua intervenció, no hi ha hagut cap pregunta. Ben al contrari, ha hagut una explosió verbal per part d’un dels participants que ha tancat tota possibilitat al diàleg, deixant la seua pròpia col·lega emmudida davant l’atac. Les paraules no qüestionaven, no demandaven justificació. Eren paraules de sentència, feridores, que apuntaven a la capacitat intel·lectual i d’anàlisi de la col·lega que subtilment assenyalaven una manca de coneixença del corpus poètic tractat. El públic sentia una incomoditat ferotge en silenci. Darrere d’aquesta explosió impulsiva s’amaga una actitud emprada, interioritzada social i simbòlicament molt perillosa. No es tracta d’un desacord de perspectives, es tracta d’una resposta abusiva causada per un impuls de rebuig cap la seua paraula. Aquest salt immediat, urgent, cridaner i aparentment insignificant ve en realitat, com ens diu la filòsofa Maria Zambrano al seu text ‘¿Por qué se escribe?’, de fora: ‘Hablamos porque algo nos apremia y el apremio llega de fuera, de una trampa en que las circunstancias pretenden cazarnos, y la palabra nos libra de ella’. I aquesta és precisament la perillositat. D’on l’amenaça? De quina circumstància és volia alliberar? Aquest és un perill invisible que no es veu ni es toca però que hi és. Un sostre de vidre magistralment present, davant de nosaltres. Iallà estàvem en silenci, ella també ho estava. I jo no podia deixar de pensar, com és possible? Però he callat i tot i que no ho he oblidat, he intentat entendre la situació, ho he parlat amb altres companys, serà qüestió de generacions..... Entre tots ho hem normalitzat, fins i tot ho hem justificat. La incomoditat d’aquella situació ha tardat en marxar. I quan ho ha fet ha retornat. S’ha repetit la situació. Els quatre homes ara intervenien a la taula rodona. Enceta la conversa de la taula la dona i torna l’explosió. Dues explosions el mateix dia del mateix acadèmic cap a la mateixa col·lega no és una desavinença puntual ni conceptual ni casual ni específica és un problema, i un problema gens banal, un conflicte amb un fons profund que posa en joc les significacions simbòliques cultural adquirides. Simone de Beauvoir ho va dir molt clar ‘el masclisme no és un problema de les dones, és un problema dels homes cap a les dones’. I aquesta premissa de la filosofa francesa s’ha confirmat quan la taula rodona no ha estat al voltant dels nostres escriptors homes sinó al voltant de la legitimació del discurs de la companya i llavors ha començat la condescendència. I nosaltres seguíem en silenci, totalment incòmodes, deixant que la nostra companya baixés el cap i tornés a emmudir. Per segona vegada en un dia. I enmig d’una incomprensió absoluta recordava l’últim article de Rosa Montero a El País ‘Amparar y callar’ on ens parla de les memòries de Ruben Darío ‘Confieso que he vivido’ on el ‘gran poeta’ escriu obertament una violació, amb tot tipus de detalls, amb un llenguatge literàriament bell… la nostra escriptora es debat enmig del fàstic i diu que no sap si li’n fa més la tranquil·litat amb la qual admet la violació, la insignificança que li concep a l’acte o al fet que aquest llibre s’ha estat llegint durant dècades per moltíssimes persones i ningú ha destacat la brutalitat de l’acte de la violació. Així ens diu Rosa es va creant una ceguera social que ho permet tot. Avui ens hem sentit moltes i molts de nosaltres incòmodes davant la situació que hem presenciat i hem callat, fins i tot ho hem intentat justificar. Però aquesta nit la responsabilitat ètica m’ha fet trencar el silenci i deixar de permetre-ho tot, i com acadèmica, escriptora i sobretot dona com ens deia María Zambrano, no puc deixar de ser fidel a tot allò que demana ser tret del silenci.

 

domingo, 26 de abril de 2020

EL COS TANCAT

26 d'abril 2020

A Londres la primavera sembla que ja ha arribat, abans d’hora, i llueix amb una vitalitat tan estranya que es fa irreal. Només puc obrir el balcó i seure fora. El meu balcó té un camí d’aigua obert. Un canal que arriba fins als denominats docksdel sud de la ciutat i on connecta amb el riu Tàmesi. Aquest canal on avui xiquets i famílies passegen amunt i avall, fan navegació amb canoes, on la gent va gaudint de l’alegria i la força que porta sempre l’aigua, no fa tant de temps que aquestes aigües portaven sofriment i tristesa. El canal s’utilitzava per transportar el carbó i el ferro que treien de les mines del Black Country. El Regent’s Canal, travessa de nord a sud per l’est de la ciutat. Als seus voltants vivien les famílies que treballaven a les fàbriques. Tota la família, el pare, la mare i els fills. Charles Dickens ens va parlar d’aquestes situacions i de l’explotació infantil dels barris de l’est a l’època victoriana. I no fa tant de temps que Oliver Twist corria per aquí. Per passar les barques carregades de carbó i ferro pels ponts, baixets i estrets, els homes i els xiquets havien de jeure dins la barca i amb les cames per amunt anar empentant. La força de l’home, la capacitat de treball i obediència va fer d’Anglaterra un país pròsper. Però jo ho mire tot des del balcó, des d’aquesta distància, tancada, i la diacronia d’aquells temps d’explotació física i moral se’m cola baix la pell. I pense: no estic tan malament. Podria aprofitar el tancament per escriure, acabar la novel.la que fa ja més d’un any que vaig començar, articles acadèmics per enllestir, acabar de consolidar un pla d’investigació, corregir treballs i exàmens, arrodonir un llibre de poemes. Feia unes setmanes, per concentrar-me en l’escriptura veia com a una única solució aïllar-me a qualsevol racó del món, com un retir d’escriptors durant un temps per escriure sense cap tribulació- no pensar en res ni en ningú, només en l’escriptura. Tot això ara que treballe quasi deu hores diàries front a l’ordinador perquè hem anat a fer-ho tot online de la nit al matí, sense cap formació. Aquest aïllament ha resultat en la multiplicació de la faena i amb ella l’exigència de producció. El cos mecanitzat. El cos controlat. Tancat dins d’ell mateix. El cos en constant producció ha estat capaç de reprimir les emocions i el desig. Són anys d’entrenament. Michel Foucault ens ha parlat amb una il·luminació abassegadora d’aquest cos mecanitzat. Sec al sofà i prenc el meu cafè amb un goig inesperat pensant que sóc lliure i avui només em dedicaré a escriure. Només hi ha silenci i flors. El sol reflecteix amb intensitat la llum sobre l’aigua d’un canal buit i tranquil que em retorna unes formes definides i abstractes. El cafè s’ha gelat. Aquest cos tancat només sap mirar.  

domingo, 19 de mayo de 2019

Bioran (Agulles)

Bioran

A' chiad bhior;
              Bu sin a' ghoimh
                           A chàirich amb beàrn
                                         An cnàimh mo ghruaidh.

An dàrna bior;
              Bu sin an nàir'
                           A thàirng an t-eagel
                                        Ri chnàmh mo ghèill.

An treas bior;
               Bu sin an t-olc
                            Fo chuing na gràin
                                          An cnàimh mo ghluic.





Agulles

La primera agulla
               fou l'angoixa
                      que va fixar el buit
                                dins la galta.


La segona agulla
                fou la vergonya
                           que va clavar la paor
                                       dins la mandíbula.


La tercera agulla
               fou la maldat
                        que va posar el jou a l'odi
                                    dins la conca de l'ull.

viernes, 17 de mayo de 2019

Crann (Arbre)

Crann

Tha cuimhne leam,
mar a shuidh e rim thaobh,
a' dealbhadh craoibh,
thar dhuilleag pàipeir mhòir.

Bhòrc romham
dìomhaireachd.
Crann cian nan cànan,
le gach teanga Eòrasia,
a' tighinn bhon aon fhreumh.

Arbre
Recorde com
ell va seure amb mi
dibuixant un gran arbre
creuant el full de paper.

Va florir davant meu,
aquell misteri.
La vasta branca de la lingüística,
amb totes les llengües d'Euràsia
ascendent de la mateixa arrel.

Marcas Mac an Tuairneir del llibre Lus na Tùise (Espígol)

jueves, 4 de abril de 2019

FLAMA

Flama

Flama. Verí desert. 
Pell de serp que envolta
la meua llengua.
Fora de mi,


tot és un desdir de terra.

sábado, 10 de marzo de 2018

Ressenya d'Arrels Sagnants/ Bloody Roots (London: Francis Boutle Publishers) per Lluís Roda

El poeta valencià i erudit crític de literatura Lluís Roda ha oferit les següents paraules al llibre 'Arrels Sagnants/Bloody Roots'. La seua és una visió magistral de continguts, allò que en anglés diriem 'sharp' i llenguatge. Gràcies és poc. Aquí la teniu:

Acabe de llegir Bloody Roots / Arrels sagnants. Ets ben conscient de l'assumpte: "Writing aims at achieving literary perfection. Only this aim can open up the space of light, melt the darkness that would otherwise remain obscure when you close the book and put it back on the shelf." I aquesta consciència és saber-se part d'una tradició que ve de lluny a la qual l´única oportunitat que tenim de sumar-nos-hi és des del respecte a aquells que ens han precedit, però no podem aportar inhibició, sinó «creació» real, no imaginada: «Fets», «my birth into a world»... «Now, it is yours: you are the judge». Com el Nostre Senyor, al «Gènesi» («Ex-situ»): un naixement, una epifania. Benviguda al club dels folls, on Llull t'acull i el nostre (?), i d'Isabel de Villena estimat, Jaume Roig «provoca». És aquesta nítida consciència de la tradició la que com una premissa estableix les bases del llibre (volumet, volumot): tradició catalana (des d'Alacant/Londres), i universal (Baudalaire, Llull, Plath...) Les cinc expressions inicials, notablement diferents, de la «sang» i de l'«arrel» mostren la teua consciència lingüística i literària. No és igual. I aquest no és igual és importantíssim perquè obliga a l'actitud adient que el teu poemari (tot poemari) necessita: l'atenció temporal que voldríem perdurable. Uns poemes que depenen d'aquesta atenció sostinguda: indispensable, on cada mot és imprescindible perquè si no ho/el fóra, no hi seria. Deu anys de treballs forçats consistents a doblegar el llenguatge per tal de dir el que volem i no una altra cosa, però també que permeta dir-nos: dir el que no volem però que ens emmarca, ens atorga el sentit; ens assenyala. Com a títol de poema: «Advertiment al lector» em sembla genial. Al llibre has sabut construir un univers de referències singulars que l'agrupació en forma de llibre fa possible. Sempre. Però que en llibres fallits, falla. No és el teu cas. Has avançat amb peus de plom mentre t'expressaves lliurement: és a dir, no repetitivament. No previsiblement. Bé, d'acord. No l'has creat. L'has donat forma. Però has estat tu qui ho ha permés. Ben segur que els que han nascut morts i inservibles, no t'han servit: no els has compartit. Prenc com a valor tot el que has deixat i volgut compartir. Tot. No pot ser d'una altra manera. És precisament allò que no servia per a expressar-ho tot, el que deu haver quedat fora. I el que resta, ho ha expressat. Enhorabona. Fet. Aconseguit. Compartit. Experiència i llenguatge. Dins i fora. El teu primer llibre et mostra com el/la poeta fet/a que ets i que cal el 2018. Ningú no ens espera. Ja ho saps... Nosaltres no som novetat, quant a això. Sempre ha estat així. Fora del paradís tot és més (massa) complicat. Dins, també: «Guaita!». Qui parla? A qui convida a mirar? Déu a l'Arcàngel que espasa en mà vetlarà pel que li ha manat en produir-se l'expulsió? Birth o expulsió? Ens barraran el pas quan retornem? O caldrà espolsar-nos les espardenyes abans, com féu el nostra antic patró Vicentico Ferrer? Parla la serp? No, la serp, desdentegada, no té ulls: sols ullals. «El temps és una serp», això: el temps no té ulls però mossega, i qui mire el temps veurà el seu reflex: no veurà més enllà. El reflex del temps, el propi reflex nostre... Som sols temps?, serps? L'arrel, la sang i l'espaitemps que els uneix. No pretenc esgotar el poemari. Al contrari... Du també Adam l'ombra d'Eva cosida a l'esquena? La capacitat pro-ductiva (del poemari): de dur endavant, és gran. Un gran estímul per continuar endavant la peripècia genètica. Creativoparitòria o re-productiva. Posar-se a parir. Parir. Has escrit un bon llibre del que no te'n penediràs. No fa concessions. Tampoc la vida no les fa amb nosaltres... Sempre endavant! Temps al temps (o serp a la serp). Fora hi ha la llum. On entra, il·lumina. No la confongues amb el verí. Són enemigues. La sensibilitat et permetrà conéixer-ne la diferència. Però em sembla que ja la coneixes... No oblides que si les podem confondre és perquè s'assemblen, però si s'assemblen és perquè no són el mateix. Com tampoc no són el mateix l'arrel ni la sang ni les seues variades relacions: una de les quals pot ser la d'identitat... Però no l'única. Igual que passa amb Déu, per antonomasia... Per metonímia? I al contrari: per contraris... Un plaer llegir-te. La sensibilitat passa factura. Cuida't, doncs. O et cuidaran! Si algun mot et serveix, ja té sentit. Els teus m'han servit. 

viernes, 24 de marzo de 2017

M'esclaten les genives als quatre vents

Aquí teniu amics un altre poema en versió original publicat en traducció a l'anglès per Jennifer Arnold i publicat a la revista Trafika Europe no.7, Penn State University:

M’esclaten les genives als quatre vents
silenci, tenebra, els estels.
La lluna fa d’epitalami
i encén les boires de ponent.
Cap de setmana sagrat al Passat
i entre la pluja regust de vent amb rellent.
Vinc bategant un somni dins la pell.
Lo temps perdut.
Vigila, hi ha l’esparver.
Regiraré els capvespres viscuts:
escenes de plaer escadusser.
Paraules, imatges, cançons, sonets,
se’m queden tots entre les dents.
Visc al centre del cercle tenebrós
regalimant un desig cridaner

de menjar-me totes les paraules,
fugir al bosc i perdrem.